Aficions, costums, etcètera.

Este bloc té un problema. Bé, en té molts, però essencialment un: no el llegeix ni Déu. Creguen-me sí els dic que he tractat de fer autocrítica –no ho facen, en canvi, si els insinue que n’he tret res en clar. És cert que he detectat una estúpida tendència envers allò transcendental (diguen-li política) que pense extirpar de les pròximes entrades. Continuaré sent igualment avorrit, no es facen il·lusions. Espere, si més no, resultar una miqueta menys pretensiós. Hi ha tantes coses que m’apassionen més! Si he escrit el que he escrit ha estat per pura necessitat fisiològica. Escatològica algunes vegades. De fet no tinc cap entitat per parlar-ne, ni de política ni de la majoria de coses sobre les que ho he fet.

Però si parlem d’aficions, i ací és on volia arribar, el que a mi m’agrada és, per exemple, fer les sestes tant llargues com puga. O refrescar-me quan fa calor amb alguna cançó dels Beach Boys. També trasnuitar de tant en tant. O Escoltar l’esclat gasós que ocorre quan obris una cervessa (i perdre el compte). De vegades imaginar que és a mi a qui mira Lauren Bacall a The Dark Passage. I les pel·lícules de Billy Wilder per pujar-me la moral –o baixar-me-la quan pense en l’edat a la que escrivia les primeres. També moltes altres. Ah! i el futbol, però esta és una afició que se li suposa a la gent de bé. Permeten-me un consell: sospiten d’aquelles que l’odien. Ells, els diran, prefereixen practicar qualsevol esport a veure’l per la tele. Primer símptoma sospitós. Després es referiran a la poca professionalitat de jugadors, que només juguen pels diners, que no estimen els colors de l’equip i imbecil·litats d’índole similar. Com si u s’hagués de gitar amb l’empresa que li paga. Ximpleries. El jugador, com qualsevol professional, té un amor propi que l’empenta a donar-ho tot cada partit per demostrar a la resta del món que és vàlid per desenvolupar la feina que l’apassiona. No cal casar-se amb ningú –analitzen els casos de matrimonis a l’esport i trobaran un alt percentatge de divorcis. Besar l’escut, com besar la núvia el dia del casament, no és garantia d’amor etern.

Dissertacions futbolístiques a banda, he de reconèixer que estic poc avesat a canviar d’aficions o costums. Sent-los sincer diré que m’emprenya especialment haver de fer-ho. Fora bo que açò d’escriure al bloc acabara per convertir-se en una, m’agradaria de veres. Afortunadament hui he comprovat que la ginebra encara manté la seua de sacsejar-te el cap l’endemà de prendre’n més de dos copes. I és que, ara que ho recorde, estic formulant una teoria al voltant del que anomenaré els plaers invisibles. Potser alguna vegada els l’explique.